09 Jun Ju, un gato con un pato mutilado

–Buenos días, ¿el veterinario?

-Sí, yo misma. ¿Puedo ayudarle?

-Doctora, tengo un gato con un pato mutilado!

Així començava una de les nostres millors anècdotes i també una amistat que encara mantenim quinze anys més tard. Però deixeu-me que us posi en situació… L’any 2001 acabàvem d’obrir la clínica veterinària de Montuïri i feia un any i mig que ens havíem instal.lat al poble.  Estàvem en ple procés d’aclimatació i encara rebíem moltes cridades dels nostres amics catalans que encara no s’acabaven de creure que la nostra partida no era una cosa transitòria o temporal, si no que era de bon de veres. Un dels habituals i amb molt de sentit de l’humor era en Josep Maria que ens feia riure molt amb les seves imitacions quan ens telefonava. Un dia es feia passar per un suposat client amb accent andalús i un altre ens deia que era un inspector d’hisenda… Bé, al final ja ens hi havíem acostumat i el solíem clitxar tot d’una.

No és gens estranys doncs que quan rebíem aquesta telefonada ens penséssim que en Josep Maria ja hi tornava… Aquesta vegada amb un marcat accent estranger, anglès o similar.

–Au va Josep Mª que ja sé que ets tu! Li responia na Rosa.

–Pero doctora! El gato està sufriendo! Li responia l’interlocutor sense acabar d’entendre el què li deia na Rosa

–Aquesta vegada no m’enganyaràs Josep Mª. Se’t veu d’una hora lluny que ets tu. Hauràs de dissimular millor la propera vegada, li va dir na Rosa, afegia tot rient. I en veure que l’altre no afegia res més va penjar.

Al cap d’una estona va tornar a sonar el telèfon.  I una altra vegada la mateixa cantarella:

–Doctora, por favor, ¡mi gato tiene un pato mutilado! ¿Puedo traerlo?

–Ah, ¿si? Aquesta vegada na Rosa havia decidit seguir-li un poc la broma per veure fins on arribava. A més, no estava sola. Hi havia una amiga i la volia fer partícep de la història per allò de… quants més serem, més riurem.

-...y ¿qué más le ocurre a su gato?

–Le duele mucho y no puede caminar, i insistia sempre amb accent estranger, ¿cuándo puedo llevarlo al veterinario?

–No lo sé, i encara per allargar, ¿donde vive usted? Aquí pensava que l’enganxaria perquè en Josep Maria no coneixia els noms dels carrers de Montuïri.

– En la calle Jaume II.

I sense quasi ni escoltar el que li deien va respondre en veu alta:

–¿La calle Jaume II? ¿Esta calle no existe!

Aquí hem de disculpar a na Rosa perquè mai no ha estat gaire d’aprendre’s els noms dels carrers i a més no feia tant de temps que vivíem a Montuïri… A la qui no se li va escapar va ser a na Margalida que com a montuïrera coneixia perfectament el carrer i la ubicació i que a més ja es començava a ensumar el què estava passant. Així que va començar a gesticular per fer-li entendre a na Rosa que potser tot allò no era pas una juguesca.

–Pero señora. Claro que vivo en la calle Jaume II. ¿Por qué no puedo llevar a mi gatito? ¡Pobre gatito!

–Ja, ja… Au va, Josep Maria. Que ja n’hi ha prou!

… i na Margalida que ja estava segura del que estava passant no volia que na Rosa es fiques en un embolic

–Rosa, Rosa! Que no és una broma! És el marit de la meva cosina! És americà i no està fingint.

A hores d’ara na Rosa ja havia pres consciència que allò se li estava escapant de les mans i no sabia com fer marxa enrere.

–¿Cómo se llama usted?

–Richard y mi gatito se llama Ju, de Junior… ¿Puede curarlo?

-Perdone señor. Entonces ¿que le pasa a su gato?

-¡Ya se lo he dicho!Tiene un pato mutilado!! Una herida con sangre en su pato, insistia en Ritchard

–¿Quiere decir que tiene una herida en su pata?

-Claro señora, però, ¿puedo venir ya?

En Ritchard havia anat a preguntar a la seva veïnada ¿Cómo se llama una piern de un animal? Ella li va respondre pata, però és clar; en Ju era un moix mascle i aplicant una lògica irrefutable va decidir que havia de tenir un pato.

No cal dir que na Rosa va estar setmanes (tot el temps que vam estar curant en Ju) disculpant-se. De les disculpes vam passar a les rialles que encara avui acompanyen els nostres sopars en comú.